Soliloquium

I l’escenografia va esdevenir protagonista inesperat…, per Carles Lucas (escrit inclòs al llibre “Ves, què en trec jo, de fer teatre” de la Federació de grups de teatre amateur).

Era el mes de maig o juny del 1978, el gener del mateix any havíem estrenat el muntatge “Un experiment teatral amb els llibres EL POBLE i LA FABRICA seguint l’esperit de la conversa publicada a la revista SERRA D’OR l’agost del 1972”, un títol força llarg que recordava aquells plats de l’inici de la cuina de disseny on la llargada del nom del plat anava directament associada al preu del mateix. En Miquel Martí i Pol era un mig desconegut per al gran públic tot i que els entesos començaven a fer-li cas, i entre aquests entesos el nostre director. L’anècdota no està associada al títol i tampoc al mateix recital que varem brindar al poeta de Roda al menjador de casa seva, imbuïts d’emoció al veure el somriure clàssic d’aquell home tan fort malgrat la malaltia, mentre parlàvem en nom seu tot descrivint el poble que el va bressolar i la fàbrica que li va obrir les portes al món del treball. L’anècdota va ocórrer en un dels “bolos” que vàrem fer, en concret al teatre d’una escola de Sant Andreu, quan aquest barri de Barcelona encara no tenia el títol de cor de la ciutat. La representació es va fer el mes de juny i vull fer esment d’aquest detall doncs va resultar cabdal perquè passés el que va passar. El muntatge tenia dues parts, a la primera – El Poble – el decorat eren uns panells que recordaven les llibretes amb marge que utilitzàvem a l’escola aquells que hem superat el mig segle de vida. A la segona part – La Fàbrica – teníem una mena de teler fet a base de fustes a dalt i baix, amb unes cordes i uns suports on anàvem penjant cabdells de fil, mentre la llançadora acompanyava amb el seu so, els moments àlgids del muntatge.
La fàbrica
No cal dir que l’economia d’un grup amateur en aquells temps era francament minsa i les fustes ens havien costat uns diners no gens menyspreables. Al final de la representació – l’èxit aconseguit no té res a veure amb l’anècdota – no teníem cap transport per endur-nos el decorat i ens van aconseguir un racó per guardar-lo. Com que era final de curs el teatre de l’escola estava ocupat contínuament i per això ens van recomanar anar a buscar el nostre decorat un cop acabades totes les activitats, es a dir, a primers de juliol. Seria el dia 2 o 3 que hi varem anar, a l’escola quasi no hi havia ningú, i al arribar al lloc on havíem deixat el decorat, aquest no hi era… el porter no sabia res – crec que preferia no saber-ho – però després de buscar i buscar algú ens va donar la clau… i la clau es deia 23 de juny, una data a mig camí entre la nostra representació i el moment de la suposada recollida… la nit més curta de l’any….a més de la coca i els petards en aquell temps hi havia les fogueres…. fetes amb fustes i materials que calia fer desaparèixer…. algú va fer una bona foguera amb els telers de la Blava… s’havia cremat la nostra fàbrica i malgrat que les flames consumien els telers i les llançadores, ningú va avisar els bombers… aquell vespre calia cremar. Segurament no vàrem estar encertats al incloure a la primera part del muntatge el poema “Foc de Sant Joan”, de vegades es millor no donar idees.

La nostra economia va fer-se cendres, i els nostres obrers van quedar amb un futur incert…potser per això, en Marti i Pol havia publicat feia poc, la “Crònica de demà”

El teatre amateur, un mal negoci rendible, per Carles Lucas.

D’entrada el títol de la comunicació ens pot resultar inversemblant però si aconseguim llegir-lo amb els ulls tancats ens adonarem ràpidament del seu significat ocult.

Tots els que lluitem dia a dia per dur el teatre a la societat i caminem fora de les vies professionals, sabem que cada cop que aixequem el teló hem assolit un repte múltiple, hem traslladat un text i un treball al nostre públic passant per damunt d’unes mancances econòmiques tant o més espectaculars que el propi fet teatral.

Recordem que molts cops els professionals es queixen de la manca de suport de les institucions i de la poca freqüència d’arribada de les salvadores subvencions, i llavors recordem la situació dels amateurs que ens condueix no per camins pedregosos si no a bord de “pateres” cap a un destí sovint desconegut.

Fer teatre amateur no es un bon negoci i per això no hi ha productors que posin diners al damunt de la taula, en aquest cas potser hauríem de dir de les taules dels escenaris, i sobrevivim amb il·lusió i ganes de fer coses per maquillar la societat sovint demacrada que ens ha tocat viure. Hores robades al son, dies festius de treball, empenta a base d’entrepans mastegats entre bastidors, amanits per la suor del muntatge i els nervis de l’estrena i tot embolicat amb imaginació i sentits oberts per captar qualsevol detall que ens pugui enriquir personalment i col·lectivament. I aquí ve la part primordial de l’acció, el nucli dur que fa funcionar la nostra maquinària, el secret que condueix un fet cultural fins al seu destí, movent-se entre les ànimes dels qui ho volen transmetre, dons el teatre, i encara més, el teatre amateur es un signe del que pot fer un col·lectiu, de la força que destil·la un grup d’individus que han decidit emparar-se darrera de la mateixa idea i de les mateixes intencions. I es en aquest moment quan aquell negoci ruïnós adquireix un valor insospitat, en el moment d’arribar al seu destí, en el moment en que el públic destinatari del nostre treball, s’omple d’idees i desperta els sentits gràcies a la tasca que, aquell col·lectiu, ha volgut oferir-li esperant a canvi un premi en forma d’aplaudiments i de moments de reflexió a partir d’unes idees que s’han presentat en una escenificació, a base de personatges, de fets i de suggeriments.

L’espectacle arriba al seu punt final i l’actor abaixa el cap en una salutació d’agraïment i sent els batecs del moment mentre fugaçment passa pel seu cap la imatge d’un futur que voldria menys incert. La cultura no te preu o no hauria de tenir-ne i el teatre amateur aconsegueix una rendibilitat que despertaria l’enveja de qualsevol consell d’administració.

Textos que cal triar i discutir, repartiment de personatges que s’hauran de treballar en assaigs interminables que viuran el canvi de dia entre repeticions d’escenes i paraules apuntades des de prop, mobles o decorats confeccionats en hores inicialment etiquetades de lleure, vestits reconvertits màgicament a partir de peces considerades inútils per a la moda del moment, comunicació i anuncis a base de moure’s amunt i avall amb resultats complexos i nervis per aixecar un teló vell i cansat de molts anys protegint les esperances d’unes persones que s’han volgut associar tenint en comú la passió pel teatre, una dels arts més vives.

Pensar en els motius que van conduir-me a una associació teatral seria complex, però no tinc cap dubte de que algun ésser superior em tenia aquest destí preparat i en un moment determinat del camí, m’ho va deixar a punt, només havia de mirar, agafar aire i entrar-hi amb el peu dret…. i sobretot deixant a un costat el vestit groc que algun malintencionat m’havia donat. Des d’aquell dia, desitjo els carruatges de cavalls a prop, i escolto el so dels aplaudiments com la millor música relaxant, busco els focus damunt del meu cap i recordo que no sempre soc el que pugui semblar que sóc.

Teatre, l’art més viu, el més complet dels espectacles, per Carles Lucas.

L’autor escriu el seu pensament, el seu missatge, les seves paraules,  i la seva obra queda en un repòs inquiet tot esperant una presentació en societat que necessitarà el concurs d’altres artistes. El director en farà una lectura pròpia, utilitzarà aquell text per explicar les seves inquietuds per fer arribar al públic un nou missatge que s’afegirà al de l’autor.

De vegades, el projecte del director torna a quedar en repòs esperant la seva oportunitat, esperant una o altra circumstància que permeti la posada en escena, una posada en escena que requereix la participació de més artistes, uns actors i unes actrius que treballaran les idees de l’autor, enriquides per les intencions del director. Aquest treball es, possiblement, una de les parts més importants del procés creatiu, l’assaig del text, del que volem transmetre al públic, els moviments que fixats prèviament, han de donar el ritme escènic i portar al clímax necessari per fer trontollar l’esperit d’un públic que mai no ha de ser passiu.

Aquí comença una nova part, la sacsejada que rep l’espectador, l’emoció transmesa al públic, la tensió acumulada al llarg de l’espectacle que el farà esclatar en aplaudiments com una manifestació catàrtica del que acaba de viure i alhora un agraïment explícit a tots aquells que ho han fet possible.

La tensió del públic afecta d’una forma conscient o inconscient a l’actor, demostra al director si els seus arguments han seguit el camí previst, i finalment dona vida a la creació de l’autor que temps rera temps veurà com la seva obra d’art va seguint un procés inacabable de noves creacions.

Res no pot aturar la creació infinita a partir d’un text. El teatre és etern i l’eternitat ho és tot.

Dos directors, per Carles Lucas

La vetllada prometia, un sopar compartit amb algú especial i un lloc estratègicament triat;  un d’aquells restaurants petits i agradables amb la llum justa, ni poca ni molta, uns plats cuinats amb gust, de fàcil digestió i aparença estètica acurada, un vi escollit amb criteri i servit en copes de vidre agradable i transparent. Tot era perfecte, el gust del cafè encara no s’havia dissipat, la conversa havia estat sucosa, donant ales a la memòria positiva i a la tendresa dels records més escollits, i de cop tot s’havia trencat, la vetllada i alguna cosa més havia saltat pels aires, i encara no ho entenia.Havia sopat amb el seu millor amic, feia anys, molts anys, potser massa anys que havien compartit la major part d’hores del dia. Jocs d’infant, escola del mateix barri, dissabtes de futbolí i diumenges de xiruca i carmanyola. Junts havien conegut la millor infantesa, la infantesa del joc en comú, havien descobert la natura i les ganes de compartir experiències. Junts, a l’institut, havien començat a despertar el sentiment nacionalista i les ganes de canviar el món. Van aprendre junts a tocar la guitarra, a posar els dits sobre els acords del bandoler, la guitarra, el setè cel i alguna cançó del Jesucrist Superstar. S’havien comprat la trenca a la mateixa botiga i diuen els “macutos” de pell girada exactament com les sabates. Havien cridat les mateixes consignes i havien suat  i panteixat amagats a la porteria d’una escala, fugint de les maleïdes forces de l’ordre.Fins i tot s’havien enamorat de la mateixa noia, de la Marta que era petita i riallera, que tenia una empenta que feia goig, junts l’havien desitjat i junts havien vist com se l’enduia aquell paio que deia que havia estat al MIL amb el mateix Puig Antich. Havien compartit tota mena d’experiències, havien estudiat Filosofia i lletres a la Central i s’havien demanat consell sobre qualsevol aspecte de la vida. Eren carn i ungla, i avui s’havia trencat tot d’una forma que feia mal. El seu amic l’havia deixat a la taula, això sí, després d’haver pagat l’àpat, però no volia tornar a saber res més d’ell. Com era possible? Si fins i tot tots dos, ara adults i amb família, tenien el mateix càrrec, tots dos eren directors…
… és clar, que el seu amic era Director General d’una Conselleria molt important del Govern i ell era director de teatre.

Anuncis